Vulneració del dret a la jurisdicció i a un procés degut reconeguts a l’article 10 de la Constitució

Vulneració del dret a la jurisdicció i a un procés degut reconeguts a l’article 10 de la Constitució, per un raonament lògicament irraonable del Tribunal Superior de la Justícia que va arribar a la conclusió que haver venut en subhasta pública un immoble propietat d’un tercer, no podia considerar-se com derivant d’un mal funcionament de l’Administració de Justícia

CAUSA 2012-5-RE, Sentència del Tribunal Constitucional del 7-9-2012 relativa al recurs d’empara 2012-5-RE, Número de registre 83-2012. Recurs d’empara Sentència del 7 de setembre del 2012

Setè. El Tribunal Superior de Justícia declara, efectivament, que el batlle no tenia la possibilitat de saber, ni tan sols de sospitar, que la finca subhastada ja no era de la propietat del deutor executat, a partir del moment en què no havia omès “cap tràmit ni precaució de les que regularment se segueixen en el procediment d’execució.”

Aquest argument és tan poc convincent com els anteriors. En primer lloc, si se suposa, per les necessitats del raonament, que el batlle no va ometre cap tràmit, ni cap precaució, la qüestió no residia en saber si es coneixia o se sabia o fins i tot sospitava que la finca subhastada ja no era de la propietat del deutor executat, sinó de saber, cosa diferent, si tenia la certesa que encara era propietat d’aquest deutor executat, ja que a manca d’aquesta certesa no podia procedir a la subhasta d’aquest bé. En segon lloc, i més important, si el batlle no podia en realitat tenir una certesa, és que, contràriament a allò que considera la sentència del Ple del Tribunal Superior de Justícia del 16 de desembre del 2011, no havia pres totes les precaucions necessàries.

Tal com ja s’ha destacat, inicialment va considerar la necessitat de prendre la precaució d’informar-se prop dels dos notaris exercents a Andorra en aquell moment. Per tant, considerava, doncs, que la consulta d’un sol notari no era una precaució suficient. Com que un dels dos notaris no va contestar, no podia, de manera lògica, admetre, excepte en cas de manca de precaució, determinar-se sense conèixer la resposta d’aquest notari. L’objectiu de prendre totes les precaucions exigides i que l’havia animat a l’inici, hagués hagut de conduir-lo a 21renovar amb insistència la seva petició prop del notari que no havia aportat resposta i suspendre la posada en pràctica del procediment d’execució fins a la resposta d’aquest darrer. Per tal com ho va considerar d’una altra manera, el Tribunal Superior de Justícia adopta novament un raonament que no pot ser considerat com a lògicament raonable.

Vuitè. Aquesta darrera observació podria, nogensmenys, perdre la seva pertinència si fos exacte, com pretén el Tribunal Superior de Justícia, que la resposta del segon notari no hauria tingut cap conseqüència, ja que la qüestió plantejada pel batlle no era la de saber si el Sr. Pirot Chene ja no era titular del dret de propietat sobre la finca rústega “Terra del Torrent Tort”; i , per tant, aquest notari no hauria respost a una pregunta que no li era plantejada. Cal declarar que aquest argument tampoc convenç. Si s’hagués intentat contrarestar la inèrcia del notari, Sr. Maties Aleix Santuré, demanant novament amb insistència la informació relativa a l’estat de les propietats del Sr. Pirot Chene, aquest s’hagués vist empès a donar la informació relativa a l’acte de venda de la finca en qüestió, ja que figurava en el seu registre notarial. El Tribunal Superior de Justícia ho considera tanmateix de manera diferent. Efectivament, manifesta que si el notari, Sr. Maties Aleix Santuré, hagués contestat, la seva resposta no hauria aportat cap informació útil al batlle, perquè no havia de contestar que el Sr. Gil Pirot Chene no era propietari, ja que la pregunta plantejada era la de saber de quins béns era propietari.

Certament, d’acord amb el dret andorrà no cal que la propietat d’un bé hagi de certificar-se pels dos notaris, ja que l’escriptura d’un d’ells és suficient, en aquest cas, l’escriptura realitzada pel Sr. Marc Vila Riba era suficient. No obstant això, no és per aquest motiu, en aquesta causa concreta, que el batlle havia d’acontentar-se amb una única resposta per poder concloure de manera certa en relació amb el dret de propietat del Sr. Gil Pirot Chene sobre la finca litigiosa. En la mesura en què en un primer temps, malgrat el fet que una escriptura de propietat realitzada per un notari era suficient, li va semblar indispensable consultar els dos notaris; seguidament, no seria lògic considerar que podia deduir de la resposta del primer notari que la del segon era supèrflua. Això és més cert encara, pel fet que aquest raonament va conduir a l’error que està admès pel Tribunal Superior de Justícia mateix i que va tenir com a conseqüència una compravenda de cosa aliena. Aquest error s’hauria pogut evitar amb la comparació de les dues respostes dels notaris.

La sol•licitud d’informació que els hi va ser traslladada, en els mateixos termes, demanava “tots els béns i drets o altres que constin inscrits en els registres notarials a nom de Sr. Gil PIROT CHENE.” El notari, Sr. Marc Vila Riba, va contestar que “segons l’índex del seu protocol d’instruments públics, constava que el Sr. Gil PIROT CHENE era titular, entre altres béns immobles, de la Finca rústega formant part del patrimoni de casa Magre, coneguda per “Terra del Torrent Tort.”

23 Si el batlle hagués fet tot allò que era necessari per obtenir igualment la resposta del notari, Sr. Maties Aleix Santuré, cosa que hauria estat elemental, ja que és inadmissible que un notari no contesti a una demanda d’informació per part de l’autoritat judicial, aquesta resposta hagués estat evidentment diferent de l’anterior pel que fa a aquesta mateixa finca.

En la mesura en què, el 14 de febrer de 1995, aquest bé havia sigut objecte, davant seu, d’una escriptura pública de venda, no hagués pogut indicar, com ho va fer el seu col•lega, que segons el seu índex constava que el Sr. Gil Pirot Chene era titular d’aquesta finca. Així doncs, si suposem, cosa poc probable, que hagués omès de mencionar l’escriptura del 14 de febrer de 1995, en qualsevol cas, la seva resposta hagués estat diferent de la del primer notari. I hagués comunicat allò que se li havia demanat, és a dir, l’inventari de “tots els béns o drets o altres” figurant en el seu registre propi a nom del Sr. Gil Pirot Chene, sense que hi figurés, evidentment, la finca esmentada. En aquestes condicions, en presència de dues respostes diferents, hi hagués hagut per part del batlle una incertesa, un motiu per concloure a la impossibilitat de pronunciar-se de manera certa en relació amb la propietat o no d’aquesta finca.

Per consegüent, hagués hagut de considerar que sota reserva d’un complement d’instrucció susceptible d’aixecar aquesta incertesa, la prudència recomanava concloure a la impossibilitat momentània de procedir a la subhasta del bé immobiliari litigiós. Tot demostra que pel fet de negligir aquesta precaució, és de manera arriscada i en definitiva generadora d’una compravenda de cosa aliena que el batlle va decidir prosseguir l’execució mitjançant la posada en marxa d’una subhasta.

24 Així doncs, de l’examen de cada un dels motius declarats pel Tribunal Superior de Justícia se’n deriva que és mitjançant un raonament lògicament irraonable que va arribar a la conclusió que en aquesta causa la manera de fer de la Batllia no podia considerar-se com derivant d’un mal funcionament de l’Administració de Justícia. Correspon al Tribunal Constitucional pronunciar-se, d’acord amb la seva jurisprudència constant, que les resolucions objecte de recurs no són lògicament raonables i, per aquest motiu, vulneren els drets a la jurisdicció i a un procés degut, reconeguts a l’article 10.1 de la Constitució.