Repassant les meves notes de dret laboral de la Universitat, m’ha aparegut entre els dits un relat traduït en varis idiomes que considero una joia i que vull compartir amb els lectors.
Té uns quants anys, i el redactor manifesta que és apòcrif, però malgrat els anys transcorreguts veig que és del tot actual i estic convençut que és una resposta a les crítiques que recentment, s’entrecreuen els treballadors del sector públic i el privat.
Parlant del tema en qüestió, jo entenc que les condicions laborals en els sectors on es presten serveis no han d’ésser l’objecte del debat, sinó que el tema principal ha d’ésser si són necessaris i útils certs llocs de treball.
Aquesta idea és aplicable –així ho entenc- a qualsevol país del món i a qualsevol sector en el qual pensem en llegir dit article. I si una imatge val més que mil paraules, aquí tres imatges -la empresa d’aquí, la empresa d’allà, i el remer- i unes tres mil paraules.
Així doncs, explica la crònica que a l’any 1996 es celebra una competició de rem entre dos equips: el primer composat per treballadors d’una empresa espanyola, i l’altre per col•legues d’una altra empresa japonesa. Donada la sortida, els japonesos surten ràpid; banzai, banzai, fotent-li al rem, i creuen la meta una hora abans que l’equip espanyol. Davant d’una gran vergonya, la direcció de l’empresa espanyola ordena una investigació i obté el següent informe:
“S’ha pogut establir que la victòria dels japonesos es deu a una ximple argúcia tàctica: mentre que en la seva dotació hi havia un patró i deu remers, en la nostra havia un remer i deu caps de servei. Pel proper any es prendran les mesures oportunes”.
A l’any 1997 es dóna la sortida de nou, i altra vegada l’equip japonès s’ho pren seriosament des del primer cop de rem. L’equip espanyol, malgrat les seves samarretes Lotto, les seves sabates Nike i els seus rems de carbó hidratat (que li han costat a l’empresa un ull de la cara) arriba aquest cop amb dues hores i mitja –cronòmetre amb GPS i parabòlica Breitling, sponsor de la prova- de retard. Torna a reunir-se la direcció després d’un careig espantós de la gerència, encomanen la investigació a un departament creat ad hoc, i als dos mesos de recerca s’estableix que “l’equip japonès, amb tàctica òbviament conservadora, va mantenir la seva estructura tradicional d’un patró d’equip i deu remers; mentre que l’espanyol, amb les mesures renovadores adoptades després del fracàs de l’any passat, va optar per una estructura oberta, més dinàmica, i es va composar d’un cap de servei, un assessor de gerència, tres representants sindicals (que van exigir estar a bord), cinc caps de secció i una UPEF (Unitat Productora d’Esforç Físic), o sigui, un remer. Gràcies al qual s’ha pogut establir que el remer és un incompetent”.
A la llum d’aquest revelador informe, l’empresa crea un departament especialment dedicat a preparar la següent regata. Inclús contracten els serveis d’una empresa de relacions públiques per a contactes de premsa, etc.
I la competició de l’any 1998, els del país del sol naixent surten a tope, up-aro, up-aro, encara tenen temps de parar a fer-se unes fotos i menjar peixet fregit; i arriben a la meta tan sobrats que l’embarcació espanyola –quin casc i equipament s’havia encomanat per aquesta edició al departament de noves tecnologies- creua la meta amb quatre hores de retard. El tema és massa fort, de forma que aquesta vegada és la cinquena planta la que decideix prendre el comandament de l’assumpte i convoca una reunió d’alt nivell de la que surt una comissió investigadora que a la seva vegada, tres mesos més tard, elabora el següent informe:
“Aquest any l’equip nipó va decidir com de costum optar per un patró d’equip i deu remers. L’espanyol, després d’una auditoria externa i l’assessorament especial de grup Alemany Sturm und Drang, va decidir per una formació més avantguardista i altament operativa, composada per un cap de servei, tres caps de secció amb plus de productivitat, dos auditors de Arthur Andersen, un sol representant sindical en règim de pool, tres vigilants jurats que van jurar no treure-li ull al remer, i un remer al que l’empresa havia amonestat després de retirar-li tots els plusos i incentius per l’ injustificable fracàs de l’any anterior.
En quan a la pròxima regata –continua l’informe- aquesta comissió recomana que el remer provingui d’una contrata externa, perquè a partir de la vigèsima quinta milla marina s’ha vingut observant certa deixadesa en el remer de plantilla. Una deixadesa preocupant, que es manifesta en comentaris entre dents, entre remada i remada, del tipus: “Que us vagin donant, fills de la grandíssima, o que penqui ta mare”, i una actitud que inclús arriba el passotisme en la línia de meta”.
I així anem.
Comentaris recents