La especulació financera ha marcat el dia d’avui fins arribar al consumidor, al comprador de carrer, a l’obrer. El que en el seu dia va començar amb una minva d’operativa per part dels bancs ha arribat al darrer esglaó de la cadena, a l’usuari.
Corria l’any 2008 quan va aparèixer una crisis nascuda als Estat Units originada inicialment pels preus alts de les matèries primes i sobrevaloració del producte fins arribar al final amb una crisis creditícia, hipotecària i de confiança en els mercats. El principal deutor –i víctima- de les entitats financeres van ser els especuladors del totxo. I l’engany està clar, es compra i finança producte que no val. Jesús HUERTA DE SOTO ens ho explica clarament dient que “aquesta crisis sorgeix de l’expansió creditícia fictícia orquestrada pels bancs centrals, i que ha motivat que els empresaris inverteixin on no havien de fer-ho.” Una crisis de butxaca gran, de rics, d’occident.
La tècnica utilitzada pels venedors d’immobles, recolzada i impulsada pels bancs prestadors àvids d’interès, va aparèixer com fàcil i senzilla d’executar, a saber; compro per 10 i venc per 20 un temps després; “i xaval, perquè ets tú”, comentava el conegut de torn persuadint de la gran oferta mirant-te a la cara amb ulls de convençut, “i si et quedes el piset, el banc, que finançarà l’operació, et donarà una mica més per la reforma del pis i per les claus d’un cotxe nou. I tot això perquè t’estimo, nen.”
I el director de la sucursal, seguint directrius generals del comitè executiu de la entitat prestatària, que a la vegada no havia de seguir cap directiva o normativa per la pròpia desregulació del sistema financer, fomentava operar amb el que més rendiment destil•lava en aquell moment. Era perillós? No ens hem de preocupar? No, no passa res, deixeu-lo ser; el sistema és així, que es regula solet. Una rosa és una rosa.
En aquesta festa “de la escuma” vàrem participar tots; Els governs, les entitats financeres, grans grups econòmics, organismes reguladors -designats pels polítics- auditories, agències de qualificació, empresaris i, també en Joan, -en Joanet- que, com la majoria, va comprar quelcom que no es podia permetre, amb la seva terrasseta –que donava a un mur molt alt i sense sortida-, traster, cotxe i demés. Era ric, així li ho semblava, li sobrava el crèdit, tenia pasta.
I en Joanet, amic i digne “mileurista” va poder exercir juntament amb la seva senyora també amb el mateix calaix, el senyoriu sobre la cosa, satisfent el que és una de les claus de la història de la humanitat i un dels resultats de la revolució de 1789: la propietat, el domini i poder sobre una cosa.
Juan José LOPEZ DE BURNIOL explicava a principis de l’any 2010 en el diari El Periòdic de Catalunya en un excel•lent article dels que acostuma a redactar, que la creixent desigualtat no està en el joc de les forces impersonals del mercat, sinó que és polític perquè “bona part dels agents econòmics havien partit d’una idea central equivocada subministrada des de l’acadèmia –la capacitat autoreguladora del mercat- i havien actuat negant els valors que donaren vida al capitalisme –utilització racional i metòdica dels béns de producció, exaltació del treball, de l’austeritat i de l’estalvi, i constància en els objectius i l’esforç- i havien posat accent en l’obtenció d’un benefici ràpid, amb independència dels mitjans utilitzats.”
En Joanet va comprar per motiu d’una aspiració de marcat caràcter lliberal i burgés. Tots aspirem a una vida millor. No és estrany doncs i tots en coneixem de col•legues que per assolir dit objectiu posen tots els mitjans necessaris –més o menys lícits- per aconseguir-ho, doncs el fi –per ells- justifica els mitjans.
Del que se’n deriva que, en matèria de propietat i de pisets comprats en qüestió, gràcies a l’evolució de la llei de Propietat Horitzontal al permetre la divisió d’un immoble sencer en departaments separats, hagi permès l’accés a la propietat individual d’aquells que anteriorment no podien permetre’s comprar-ne tot un l’Edifici.
Però un dels problemes, habitualment desconegut quan es compra una vivenda, és que el percentatge en la quota que dóna lloc a la participació en les despeses comunitàries, va en funció del que s’adquireix en propietat i no règim d’us privatiu, aquest darrer comunitari. És a dir, quan més gran és la terrasseta -cuca i extensa tota ella-, més participació i més despesa cal suportar. Fins que arriba el moment, com en Joanet, que la despesa comunitària de la terrassa és més gran que la del pis on hi viu, sumant tot plegat més 5.000 € anuals.
Com és que haig de pagar el doble que el meu veí? –veí que no té terrasseta en propietat- Doncs perquè tens un capital en terrassa. Joanet, tens una pasta invertida en la galeria.
Sempre he pensat que el fet de comprar un pis és de rics. Però de rics de veritat, d’aquells que poden comprar-ne un o varis sense gravar l’immoble, i que si ho fan és perquè el lloguer rentabilitza més els diners que no pas els productes bancaris o la borsa i perquè és adequat diversificar el lloc dels actius, és a dir, no posar els ous en el mateix lloc.
En Vicenç, un conegut del que no recordo el seu cognom, convençut del lloguer i amb bona posició econòmica i social, em va dir fa uns anys que el fet de comprar la vivenda és més una qüestió de filosofia de vida que no pas de diners. Doncs això.
Comentaris recents