El Seat 600

Als anys seixanta del segle passat, el meu ppare, de solter, va adquirir un SEAT 600. Amb dit cotxe, lluïa entre els familiars, veïns i companys. Si tenir un vehicle ja era un privilegi, tenir un SEAT 600, a l’època, era sinònim d’èxit professional. Amb ell va recórrer milers de quilòmetres durant molts anys i a més a més, va ser un cotxe resistent que si se’l va canviar, va ser pel caprici d’adquirir el SEAT 131 SUPERMIRAFIORI, el vehicle de més èxit als anys setanta.

Als anys vuitanta, i ja casat amb família nombrosa, el meu pare va adquirir un VOLKSWAGEN PASSAT VARIANT. Si va adquirir dit model, no va ser per caprici seu, sinó pensat en la família, ja que era l’únic cotxe que, juntament amb el FORD GRANADA, tenia l’amplada necessària al seient del darrera per a portar quatre fills. Tot i no ser el millor vehicle de l’època, era un cotxe francament bo i resistent, amb totes les prestacions necessàries per durant una dècada o més.

Finalment, amb els fills crescuts i després de superar un greu obstacle de salut, als anys noranta va acomplir el seu somni: adquirir un MERCEDES BENZ, amb el qual va efectuar els seus darrers viatges en el crepuscle de la seva vida, feliç i orgullós.

Fent la metàfora de dita anècdota personal amb el dret concursal andorrà, resulta que al Principat d’Andorra anem encara amb un SEAT 600, ja que únicament disposem d’un Decret de 4 d’octubre de 1969.

I si bé amb el mateix ens hem pogut anar espavilant fins a l’actualitat, més o menys, també s’ha de dir que crisis empresarials com les que s’estan vivint en els darrers quatre anys no s’han experimentat mai abans, o almenys no han tingut el seu reflex en el món de la justícia andorrana.

El volum de sol•licituds i tramitació de cessacions de pagaments i fallides està patint un creixement exponencial, i a la manca de recursos humans i econòmics que ens hi trobem els que treballem en aquest sector, li hem d’afegir un Decret que tot i ser tècnicament bastant bo, no deixa de plasmar una realitat molt diferent a la que ens trobem ara, 42 anys després.

S’ha de reconèixer al legislador dels darrers temps l’esforç en donar a l’ordenament jurídic andorrà, per primer cop, una llei de societats. Igualment s’ha de reconèixer l’esforç de donar-nos lleis fiscals i comptables. Tanmateix, si no se’ns aporta la Llei Concursal, tot aquest esforç quedarà coix.

Jo personalment tinc la ferma convicció que no hauré d’esperar al crepuscle de la meva vida per veure aprovada una Llei concursal andorrana.