Dic escolta, company, tens fulles de coca?. I en Victor, farmacèutic, que em coneix de tota la vida, gira el coll, em mira per sobre les ulleres, somriu aixecant la galta esquerra fent cara de guasa i diu que si vull anar de viatge, ara, al cel, i des del Principat.
Mestre, fas cara cansat. L’estrès? Vols veure a Elvis?
Menys conya o les compro als grans magatzems; grans superfícies en diuen, allà, a la frontera, i juntament amb aspirines. I continuo dient: una mica de respecte, xaval; què haguessis fet tu sense el Viagra? vendre Paracetamol?
Conclosa la conya, després, ja a casa, mentre em prenia el meu té de mate, vaig recordar una sèrie de preguntes respecte les drogues que em van formular certs clients en una època no tan llunyana com a visitant al Centre Penitenciari de la Comella, que potser valdria la pena compartir amb els lectors; Aquí va una i deixaré per articles posteriors d’altres interessants.
“Perquè impedeixen drogar-me?”. Quan el senyor em va formular aquesta pregunta, d’aparença tonta, en les dependències del Centre Penitenciari no vaig saber què respondre; I va continuar; “Perquè sap?; les prenc perquè m’agrada consumir-les i vull continuar fent-ho. I si estic aquí, darrera de les reixes, és perquè el meus amics em van demanar; són els meus col•legues. Ho entén, oi?”
Repassant la història de la protecció de la salut i la seva regulació -que és en definitiva el que es pretén protegir quan es prohibeix el consum de certes substàncies-, veig que la inquietud per la salut tant en la seva dimensió individual com col•lectiva ha estat una constant en les societats a partir de les declaracions programàtiques dels estats lliberals, gènesi de les actuals regulacions, inclús en la nostra. Trobem primerament aquest neguit en la Declaració de Drets del bon poble de Virgínia de 12 de juliol del 1776, immediatament posterior a la Declaració d’Independència dels EEUU del 4 de juliol del mateix any 1776, i va ser en la declaració de drets de l’home i del ciutadà de 1789 on s’incorpora, per primer cop, la seva protecció. Al Principat, en consonància amb la majoria de legislacions europees, es va optar tant en matèria consum com de tràfic de drogues per un sistema repressiu, tot això, malgrat hagi hagut algun intent, avalat per una petita jurisprudència, de no incriminació del consum de l’haixix. Tres normatives han marcat el tarannà de l’actual Codi penal Andorrà: El Decret de l’1 de juny de 1977, Decret del 29 de gener del 1988 i el Codi penal del 1991.
I davant la voluntat de millorar la qualitat de vida de tots i vistos els problemes derivats del consum i del tràfic de drogues (blanqueig de diners, adulteració de la droga, augment de toxicòmans, delictes contra el patrimoni) els Estats (sobretot continentals) han experimentat a través de les seves legislacions internes amb la més o menys permissivitat del consum de determinades drogues.
Com a curiositat, val la pena explicar el cas passat a Suècia, on van intentar a l’any 1965 –època hippy- l’aventura de la lliure prescripció de drogues amb fonament en que la disponibilitat total de drogues hauria de comportar una disminució necessàriament del seu tràfic il•legal. Era una època de canvis socials i de reivindicacions contra l’immobilisme; al 28 d’agost del 1963, Luther King, davant del monument a Lincoln i de 200.000 persones a la ciutat de Washington pronuncia els discursos per el que millor es recorda improvisant el seu discurs i fent famós el lema “jo tinc un somni” –I Have a Dream-. Mandela és empresonat al 1964 i el 2 de març del 1965, Estats Units tracta d’impedir l’enfonsament de Vietnam del Sur mitjançant una campanya amb bombes sobre Vietnam del Nord.
Els resultats de Suècia van ser decepcionants fins al punt que es van duplicar el nombre de consumidors, constatant que els toxicòmans, a més, no abandonaren les seves activitats delictives. Es va generar un segon mercat al voltant de les receptes mèdiques amb les quals es negociava amb el fi d’obtenir més dosis que les prescrites. Més delinqüència doncs.
A Holanda, per posar un exemple més proper i més conegut, des de 1970 venen exercint la permissivitat com a regla general en el consum i la tolerància en la venda d’algunes quantitats no rellevants de drogues toves, en especial de cannabinoides (fins a 5 grams). Malgrat aquesta iniciativa l’administració holandesa ha hagut de reconèixer que no ha reduït en cap manera el nombre de drogoaddictes mantenint-se en les mateixes quotes que les dels països que han establert la prohibició estricta.
Però tornem a la pregunta inicial perquè té molla de pa pròpia, per què impedeixen drogar-nos, si, al cap i a la fi, és la nostra salut privada i no la dels demés?.
Per què no podem fumar maria o haixix si està provat que d’altres drogues tenen efectes més perjudicials per la salut?.
La resposta és que el criteri per sancionar el consum de les drogues és normatiu. La llei som tots, i és la llei, l’imperi de la llei i únicament aquesta, entesa com la expressió de la voluntat popular (i no altra cosa) que ens indica el que es pot i el que no es pot consumir. I aquest criteri no es pot estructurar amb un altre tipus de barem (com pot ser la salut, l’econòmic o, fins i tot el polític) per justificar d’una forma més raonable el per què no es poden consumir drogues (les dures i les toves). Hem de seguir doncs el que diu la norma, no s’equivoca, i amb independència del que pensi el particular.
I respecte aquest seguiment de la llei o no, Kevin Kosner interpretant a Elliot Ness en el film “Els Intocables” respon amb enginy i evidència al periodista quan és interrogat per aquest respecte de què farà quan es finalitzi la Llei seca -1919 al 1933- evidenciant amb naturalitat i tranquil•litat que quan arribi aquell moment es prendrà un whisky. En un bar o local diria jo.
Comentaris recents