En el film alemany dirigit per Margarethe Von Trotta “Hanna Arendt” es relata la biografia de la filòsofa jueva-alemanya, Johanna Arendt, que va ser pensadora i una de les persones més influents del segle XX.
Arendt va ser deixeble de Heidegger –filòsof existencialista– i va treballar entre d’altres coses, com a periodista i mestra d’escola superior publicant obres importants sobre filosofia política, fent-se famosa per el seu llibre “Els orígens del totalitarisme”, publicat a l’any 1951. Aquest llibre, que en l’actualitat pertany al cànon de la formació política, va ser revolucionari en tant que va ser el primer que va entendre el totalitarisme com una nova forma de poder polític en la historia de la humanitat.
Però en punt d’inflexió en la trajectòria d’Arendt va ser quan va prendre la decisió de treballar com a reportera per la revista The New Yorker en el procés del judici a Adolf Eichmann l’any 1961; el nazi que va organitzar el genocidi del poble jueu durant la II Guerra Mundial, dirigent conegut per “la solució final de la qüestió jueva”.
D’aquest judici celebrat a Jerusalem van sorgir inicialment alguns articles i després el seu llibre més conegut i més debatut, que és “Eichmann a Jerusalem”, publicat a l’any 1963, amb el subtítol de “la banalitat del mal”, expressió que Arendt utilitzava per referir-se a Eichmann, i que es va convertir en una frase feta; aquest és, de forma principal, el seu pensament:
Primer.- Parlar de banalitat del mal no es rebaixar la seva gravetat, sinó augmentar-la. El pitjor del mal moral és que autèntiques perversions es presenten i són viscudes moltes vegades com actes trivials, indiferents, tolerables, perquè si jo arribo a creure que una maldat és un dret –o un deure– resulta fàcil executar-la.
Segon.- Aquest mal no viu tant sols en l’interior de les persones, sinó en la xarxa de la convivència; usos, normes, lleis, valors ambientals. Aquí ja no es percep com a una maldat, sinó com quelcom normal, i potser inclús es veu com a necessari. En conseqüència Eichhmann no era un monstre, sinó un funcionari vulgar, un buròcrata, un responsable més de que unes persones pugin a uns trens i arribin a un determinat lloc a un camp de concentració, un eix d’engranatge d’una estructura.
Tercer.- I una peça de la maquinària ja no és immoral; és tant sols peça.
No està de més significar la transcendència i el ressò d’aquestes manifestacions en la comunitat jueva de l’època que van provocar tot tipus de crítiques en contra d’Arendt, però deixo de banda el debat iniciat fa 50 anys i jo faig distinció de la teoria per la seva genialitat i reconec el principi com a molt actual i aplicable avui dia a la majoria de les conductes humanes.
Des del punt de vista econòmic, anomenem “economia de mercat” a una economia que manipula i enganya. Tenim alguna cosa més banal que el mercat?. Al canviar el nom sabem igual què és el que passa, però no arribem més lluny ja que dita pràctica és normal perquè es mostra com a convicció social, és a dir, normalitzada.
José Ignacio GONZALEZ FAUS, explicava en el diari La Vanguardia el significat de “la ma invisible” de Adam Smith, explicant que amb l’intent egoista de guanyar-se la vida, una persona acaba fent el que la societat vol.
I els partits polítics?, aquests són víctimes d’uns principis oligàrquics implacables –vid. Alejandro NIETO–, o la disciplina de vot dels partits en que s’aproven lleis per l’automatisme del parlamentari amb independència del seu parer.
O, exemples més evidents, els gestors obligats per l’entitat bancària a col•locar productes als seus clients sabedors que no són recomanables o inclús que són perjudicials, o practiques derivades de la desregulació financera, o l’advocat que, per sistema, entén l’exercici de la professió per davant dels Tribunals com el dret a la mentida en representació del client.
No es fan crueltats, sinó inversions. No es desvirtua l’aprovació de les lleis, sinó que es vota. No es menteix, sinó que es representa al client que paga, com Eichmann, que tant sols “organitzava transports”, tot plegat es presenta com un fenomen natural.
L’aplicació de la banalitat del mal exposada per Arendt és infinita. Arendt diu: “no es que Eichmann fos un malvat, com volien fer creure els jueus per poder descarregar l’odi –pervers també–. Simplement havia renunciat a arribar a ser home, la qual cosa és una de les més grans temptacions humanes.”
Arendt repeteix al llarg de la pel•lícula que ella “tant sols vol comprendre” i convida constantment a “pensar”. Així aprèn que el mal és més gran del que sembla, precisament perquè pot banalitzar-se.
Atrevir-se a pensar en la banalitat pot comportar el fi d’una carrera, i per tant potser és més fàcil i còmode tolerar, preservant la individualitat pròpia -protecció de l’aliment- per sobre de la dels altres, i aquí tenim el problema, perquè tolerar és consentir i per la via de la conseqüència, acceptació.
I això és el que tenim.
Josep Ribera
Comentaris recents