Potser el lector ja coneix la història, o li sona. La qüestió és que eren tres germans porquets, dos llançats a la bona vida, i el tercer un currante.
I és que estava el porquet currante al tros, tau a tau, ringi ranga, treballador com ell era, pujant una barraca totxo a totxo, metre a metre, suant amb el Lorenzo perquè era ple estiu i feia una calor seca de Certés que no tenia nom.
I anava d’un lloc a un altre, amb rigurositat i seriositat metòdica, amb la disciplina que tenen els porquets com Déu mana, perquè un garrí com il faut planeja el futur amb seny i l’executa el present amb prudència, acumulant provisions en temps d’abundància per tenir-ne després en època de llepar fils.
Tan liat estava que passava molt d’una truja, que estava molt bona, grassa i amb molts pits que li deia cosetes. Adéu, marrà meu, piropejava i cridava la madam acostant-li l’orella al pernil. A veure quan ens veiem una estona, deia movent la cua cap al costat. I ell, amb els tràmits administratius al cap, necessaris per tenir una construcció en regla, o, preocupat amb estalvi o amb la C.A.S.S, no es donava per enterat i seguia amb lo seu, up aro, up aro, obsessionat en llaurar la seva vivenda i aprovisionar el rebost, que després arriba l’hivern, el llop, i passa el que passa.
Cada dia, el porquet currante passava per davant dels seus dos germans que tenien unes galtes que se les trepitjaven. Quins tios, els garrins; tot el temps junts tombats a la bartola sota les plantes de la camamilla, acompanyats d’un violí l’un i a les palmes l’altre, cantant amb el plas-plas cançons de Lady Gaga, o coses semblants. Alejandro, Alejandro, cantaven els pirates entre dents, entre so del violí i el clic-clac de les palmes, rient-se del currante quan passava pel costat.
De vegades quan anaven més posats, amb cubates de Cardhu, els dos germans van arribar a increpar-lo. Adéu, nen, treballador del mes, com t’agrada, deien. Que no pares.
D’altres vegades es pixaven de riure, i li tiraven pedretes al porquet, més que res per foter-lo, per cridar l’atenció, per assabentar-lo del que és la bona vida. I li deien a l’ombra, que treballes més que el bronzejador de Tarzan. Ves, que s’ha de tenir moral per anar d’un costat a l’altre preocupat per les obligacions, amb la que cau avui dia, tonto.
El porquet currant, és clar, es posava d’una mala llet espantosa. De vegades es parava i els amenaçava amb el puny tancat. Ja us podeu preparar, deia, que vindrà l’hivern i el llop. I els seus germans responien: doncs escolta, si es maco, ric i tonto, en podem parlar, ens calentarem, tu no perquè no tens temps.
D’altres vegades passava de llarg parlant entre dents. Ja vindrà l’hivern i el llop, deia amb el cap abaix, mirant les pedres; i veureu què és el que passa, us adonareu del que val una pinta. Vosaltres, canteu, canteu, que a tot porc li arriba el seu Sant Martí. Però els seus germans al sentir-ho, es feien un fart riure, s’ho passaven d’allò més bé, fins i tot li feien la ona a quatre potes, a l’estil Mundial de Mèxic.
Total, que va arribar l’hivern i el llop, i com era de preveure, amb molta gana i amb uns ullals molt llargs. El porquet currant es fregava les mans a la seva barraca ben feta, al costat de la llar de foc, i amb el rebost ple. I pensava: ara, vindran aquests golfos, demanant mamella, morts de fred i morts de por. I m’explicaran el numeret que, en realitat, sempre m’han admirat, per la meva capacitat i previsió; que, en definitiva ells no en saben i que jo soc el llest de la família. Però ho tenen clar amb mi. Ja els hi poden donar molt.
I llavors, estant el porquet en batí i amb pantofles, amb la radio d’Andorra posada escoltant la Noemí Rodriguez, sona el timbre de la porta. I el porquet s’aixeca poc a poc, pensant en la situació dels seus germans. Aquí arriben els fiesteros, pensa. L’un amb una queixalada a la cama, l’altre estirat del fred i tots dos volen lloc per passar un temps.
I bé, obre la porta i quina serà la seva sorpresa quan es troba amb els seus dos germans, l’un adornat amb un Rólex i el cotxet esperant-lo a la porta, l’altre amb un bitllet d’avió als dits, en primera, per una volta al mon.
– Hem vingut a despedir-nos, -anuncien els dos germans-. Perquè mentre tu treballaves nosaltres hem lligat amb una truja, de grans pits, que ens donarà mam. Però molta llet, tio.
– Vinga va – diu el porquet currant, amb els ulls oberts com a pams-.
– T’ho juro. I Loli, (perquè la truja es diu Loli i és un encant), ens donarà lleteta ensucrada durant anys, bé, pràcticament ens ha retirat. I ara ens anem a la tele, a un concurs, que ens han seleccionat.
– De veritat?
– Tal com ho sents. I després, la Loli, ens presentarà un gran Editor que publicarà un llibre: la nostra tesis, ja saps: presentació del llibre, còctels, viatges, i ens presentarà a babe, el porquet valent. T’enviaré un volum dedicat. Adéu.
I els porquets, miren al cel, i pugen tot seguit al seu Mercedes. I el porquet currant es queda a la porta flipat i pasmat. Tanca poc a poc la porta, pensant en l’hivern i el llop que l’assetjarà, camina lentament a la llar de foc, mira la tele, el rebost, la porta i seu al sofà. I se’n recorda de la calor de l’estiu i de la truja que el rondava, que finalment es va liar amb el porc senglar del bosc.
Vaja, cachis la mar, pensa. M’he oblidat de dir als meus germans que li demanin al seu editor si encara viu un senyor, molt gran, que escriu amb anònim. I que si encara viu i el pot trobar, li doni molts records de la meva part. A ell i a la mare que el va parir.
Comentaris recents