La setmana passada es va passejar diàriament per la meva taula una Sentència del nostre Tribunal Superior que m’ha fet rumiar, si més no, tenir molt present en la meva feina diària; fins al punt que, del passeig diari inicial del paper en qüestió per les taules del despatx, aquest s’ha convertit en un document amb residència permanent en totes les taules, motivant una consulta constant a mode de recordatori.
La resolució que faig referència versa sobre la responsabilitat de l’Administrador i dels socis d’una societat mercantil respecte la suspensió de pagaments i fallida d’aquesta darrera, en la que el Tribunal entén que acumular un passiu de 900.000 € -en aquest cas davant d’entitats bancàries- front a uns fonts propis de 30.000 € és un acte d’imprudència inexcusable, i en conseqüència, l’Administrador de la societat en desgràcia és responsable de la caiguda econòmica del negoci. I al ser responsable d’aquesta caiguda del negoci ha de respondre també personalment, amb tot el seu patrimoni, de tots els deutes que ha generat la empresa.
És a dir, pla i entre nosaltres: Si deixes o permets que la pilota del deute empresarial es faci gran, tu mateix respondràs i t’hauràs de fer càrrec personalment amb els teus diners. I tot això amb independència de que l’entitat bancària t’hagi concedit els préstecs lleugerament i amb independència de que el gerent pensi que fa tot el possible per intentar redreçar el negoci, -nits sense dormir, buscar finançament, fomentar l’aspecte comercial de l’empresa, publicitat, màrqueting, consultories- perquè l’important és preservar la teòrica formula aplicable de que el passiu del negoci no superi l’actiu.
Bé, aquesta fórmula teòrica d’estendre responsabilitats –passiu superior a l’actiu-, està condicionada prèviament a tot un procediment de fallida de la societat, per posteriorment i després de l’examen de com s’han portat les coses per part de l’administrador, es valori l’inici un procediment d’extensió de fallida front la persona física, del que en ressurt que des de que comença fins que finalitza passen perfectament tres o quatre anys.
Aquest plantejament, lògic, no hauria de ser noticia i seria una Sentència més si tenim en compte que és la llei –de l’any 1969- qui ens ho diu. Però si valorem que és la primera resolució d’aquest tipus, si que és noticia.
I ens podem preguntar: com és que és la primera resolució d’aquest tipus?, i respecte les actuals fallides; haurem de presumir que totes s’han d’estendre als seus administradors per mala administració al permetre un passiu més alt que l’actiu que és el que imposa la llei? N’hi han més preguntes: Sabem quin és el grau de diligència d’un administrador als països veïns, però quin és el grau de diligència exigible a un administrador al Principat? Sempre és responsable o existeixen excepcions?.
En la Sentència que he fet referència al començament d’aquest article, l’Administrador judicial encarregat de la fallida va considerar que s’havia de valorar l’ampliació tant a l’Administrador com als accionistes de la societat.
L’Hble. Batlle, -primera instància dels nostres Tribunals- va decidir –en consonància amb la petició de l’Administrador- declarar l’ampliació sol•licitada.
És a dir, es va considerar inicialment que calia baixar el teló per a tots i que s’havia acabat el bròquil tant pels dirigents com pels accionistes d’una societat que ha anat malament.
Poden imaginar-se, seguint i aplicant aquesta línia jurisprudencial a totes les societats, la cara pàl•lida dels més de tres milions tres cents mil accionistes del Banc Santander quan els hi notifiquen que poden ser responsables d’una mala gestió del Sr. Emilio BOTIN.
Ni pensar la repercussió d’aquesta primera resolució amb la nova llei d’inversions estrangeres, destinada a captar inversors al Principat mitjançant societats.
Finalment, el Tribunal Superior, decideix revocar la primera resolució en el sentit de no extensió de la fallida als socis per manca de previsió legal, però decideix mantenir la extensió respecte l’Administrador de la societat mancada de control, que entén inexcusable, perquè la societat ha assumit despeses de prop de 900.000€ quan només compta amb un fons propi de 30.000 €.
Del que se’n deriva que ésser administrador d’una societat és, avui més que mai, un esport, però un esport de risc, en el que laissez faire, aforisme propi del liberalisme o del no fer, té conseqüències jurídiques i econòmiques importants.
Ja no serveix tancar el xiringuitu i marxar cap a casa –esport adoptat per la crisi-, sinó que l’Administrador que no hagi fet els seus deures –principalment seguir la llei- haurà de respondre personalment front tots els seus acreedors.
He pensat explicar aquesta resolució per dos motius, el primer per donar a conèixer amb una pinzellada de quin és el camí que s’anirà seguint respecte les obligacions dels administradors de societat, tendència que anirà en augment, i el segon motiu és per informar als possibles futurs afectats d’aquesta situació que facin quelcom.
Comentaris recents